Dijous, 21 Mai 2015

L'habitatge buit i el recàrrec sobre l'IBI

En el seu espai web, el company Iñigo Maguregui (Urbaniker) reflexiona entorn de la problemàtica de l’habitatge desocupat. En un país i un període en què la gent té seriosos problemes per accedir a un habitatge digne, no sembla raonable que hi hagi tants entrebancs per actuar en aquesta matèria.

 

Urbaniker analitza les especials característiques del tema en el País Basc, amb una legislació i uns pronunciaments judicials que suposen un avenç en comparació a altres territoris de l’Estat:

 

La vivienda vacía y el recargo en el Impuesto de Bienes Inmuebles (IBI), a Urbaniker, el blog de Iñigo Maguregui.

 

Aprofitant que l’Iñigo havia obert la finestra, vaig enviar un comentari sobre aquesta qüestió en relació a Catalunya i la seva Llei del Dret a l’Habitatge.

 

A partir d’aquí, penso que val la pena insistir, i per això torno a escriure.

Existeix la possibilitat legal d’aplicar un recàrrec de fins el 50% de la quota de l’Impost sobre els Béns Immobles a aquells habitatges que s’entenen com a desocupats, ja que la llei estatal d’Hisendes Locals així ho preveu[1]. Aquesta mesura es considera adequada, fins i tot imprescindible, com a penalització al propietari que manté injustificadament desocupat un habitatge, sobretot en aquells entorns en què la gent té més dificultats d’accés.

 

Com a societat ens interessa poder aplicar aquesta mena de mesures per ajustar el dret a la propietat a la seva funció social que, constitucionalment, ha de ser-ne un límit. Maguregui ve a dir en una altra entrada al blog (El deber de ocupación de la vivienda y la función social) que, si bé no seria correcte plantejar que tot habitatge ha de complir amb una “funció social” d’estar ocupat, sí que cal considerar clau la idea que és possible, fins i tot necessari, que l’Administració corregeixi situacions anòmales, i permeti un ús i ocupació efectiva dels habitatges a partir del concepte constitucional de la “funció social de la propietat”, ja sigui perquè l’interès general ens porta a considerar el deure de la conservació dels habitatges (sobretot en zones urbanes determinades) o bé per facilitar l’accés a un habitatge digne als col·lectius més afectats, segons el principi de cohesió social.

 

I què impedeix, doncs, que s’apliquin aquestes mesures? Per què no som capaços de tirar-les endavant, com sí fan en països del nostre entorn des de ja fa molts anys? Doncs una mera controvèrsia conceptual. Vegem-ho:

 

Què impedeix, dèiem, que s’apliqui un recàrrec a l’IBI dels habitatges permanentment desocupats, com a eina penalitzadora en mans de l’administració per combatre l’especulació? Doncs que la llei no estableix què s’ha d’entendre com a “desocupació amb caràcter permanent d’aquells immobles d’ús residencial” i, a la vegada, no preveu que les comunitats autònomes o les administracions locals regulin aquest concepte per tirar endavant les mesures impositives. Així, aquesta situació ha donat lloc a diferents Sentències dels Tribunals Superiors de Justícia que han impedit que els ajuntaments operessin en aquest sentit. I com pot ser, es pregunta Maguregui, que la regulació reglamentària de l’Estat romangui inèdita tants anys, fins i tot en el context d’una crisi fiscal municipal considerable?

 

Al País Basc ha estat possible superar la controvèrsia, i així ho avala una recent Sentència del TSJPV, perquè Guipúscoa, Biscaia i Àlaba disposen d’un règim fiscal propi i, per tant, de competències per a desenvolupar el concepte en discòrdia, cosa que el Govern Basc ja ha dut a terme. A més, la sentència eixampla la doctrina que els augments d’aquesta mena d’imposicions als propietaris no van en contra del principi del poder adquisitiu ni el principi d’igualtat, ja que no és comparable objectivament la situació d’aquells que ocupen permanentment el seu immoble que la d’aquells que el mantenen desocupat de manera injustificada.

 

A Catalunya, però, vam dotar-nos el 2007 d’una eina legislativa que, al meu entendre, SÍ que permet als nostres ajuntaments aprovar ordenances amb recàrrecs de l’IBI: la Llei 18/2007, del Dret a l’Habitatge. A Catalunya la llei ha definit perfectament el concepte de “habitatge desocupat de caràcter permanent” i, si bé és cert que una de les Sentències citades per Maguregui era del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre l’actuació de l’Ajuntament de Berga (Sentència del recurs 373/2009), aquesta venia a dir que s’hauria produït un excés municipal pel fet de no cenyir-se a la definició de la Llei autonòmica a la que ens estem referint, no a la Llei Estatal, de manera que reconeix, implícitament, que l’origen d’aquesta definició a Catalunya és a la Llei del Dret a l’habitatge.

 

I és que la competència en matèria d’habitatge és exclusiva de les Comunitats autònomes, per la qual cosa té tot el sentit que siguin elles les que defineixin el concepte d’habitatge buit en exercici d’aquesta competència. Una altra cosa, en tot cas, és reconèixer la dificultat de determinar quins habitatges estan o no estan buits en un municipi, ja que aquesta qüestió requereix un treball de detall ineludible. S’han de posar esforços i bona gestió en la detecció dels habitatges que poden ser ocupables, però la possibilitat d’aprovar ordenances reguladores del recàrrec de l’IBI existeix; i em sembla revelador que la Sentència a la que ens hem referit i que, com hem vist, només fa referència a un excés respecte la llei autonòmica, s’hagi convertit tan fàcilment en un obstacle pels ajuntaments de Catalunya. Es vindria a confirmar que descartem amb molta facilitat els instruments dirigits a intervenir en el mercat de l’habitatge, com si s’estengués un temor generalitzat a incorporar novetats en les nostres formes de fer. Penso que hauríem de combatre aquesta tendència a la passivitat, doncs la realitat social els obliga –i ho farà cada cop més- a ser realistes però també valents per posar en marxa mesures en favor de la ciutadania que pateix.

 


[1] Article 72.4 del Reial Decret Legislatiu 2/2004, de 5 de març, pel que s’aprova el Text Refós de la Llei d’Hisendes Locals.